Imagineu-vos que aneu a fer la compra a un supermercat de la vila, preneu una de les cistelles, la mateixa que està a la disposició de tothom, i feu els passadissos amunt i avall proveint-vos del que us cal.
Un cop acabada la feixuga passejada, agradi o no...de cap a la cua de la caixa.
Us adoneu que en quasi tots els peatges alimentaris hi ha carros carregats fins la bandera, però... ah ! en un d’ells tant sols hi ha tres persones amb la seva compra entre les mans.
Us dirigiu cap aquella cua, la vostra compra ocuparia tant sols dues mans si no fos pel cistell blau. En aquest precís instant apareixen per la porta vidrada de l’establiment una parella “ tope fashion fashion “.
Ella morena, posat altiu, però amb tantes metges grogues que podria passar per nòrdica, texans curts, gorra de beisbol, samarreta de tirants, i de l'alçada d’un dels carros del supermercat, encara que la seva edat triplica la dels carretons. L’acompanya un xicot tant alt com un jugador de la NBA, amb el mateix estil de vestimenta, gorra inclosa.
La noia de cabell groc es fot davant vostra a la cua sense un sol producte consumible a les mans, i amb l’idioma que s’utilitza més enllà de les terres de la Franja o del sud d’Alcanar, us increpa a vós, que aneu amb el cistell
“ aquí el que no corre vuela “.
Tot i que l’esquifida no té raó, però sou persones assenyades, i no desitgeu buscar problemes, li cediu amablement el pas, per molt que no hi té cap dret.
En aquest moment la situació arribar a ser còmica, no té res a pagar, no porta cap producte. L’espectacle es converteix en suficientment provocador com per arribar a fer perdre els estreps de qualsevol que tingui dos ditets de front.
De sobte apareix el xicot de la NBA, alt com un sant pau, es fot davant vostra al costat de la tap de bassa amb dues bosses de pipes i uns sucs de coloraines. Us mira amb menyspreu i diu que ells anaven abans perquè
“estabamos hablando de la compra antes que tu
llegaras a la cola “.
La nostra vila està suficientment enlluernada amb cartells i pamflets vers el civisme i les bones maneres. Però si aquesta mena de malnats eduquen els seus fills de la mateixa manera que ells actuen, ni pamflets, ni escoles, ni mestres, ni educadors són la solució.
Us convido a que continuem fent bon us del nostre seny, malgrat les provocacions i la manca d’educació d’alguns, pocs, de moment...
Però també, si m’ho permeteu, us convido a que lluiteu perquè ningú mai, mai i mai, trepitgi els nostres drets, ni la nostra llibertat, ni la nostra dignitat.
Sigui on sigui, vesteixin com vesteixen, tinguin el títol o el càrrec que tinguin, el seny de la ciutadania és el símbol de la nostra llibertat individual i col·lectiva.
© Xavier Massip ( Editat a L'Eco de Sitges i a
Sitges News )
Comentaris
M'ha agradat molt l'article: és el ritme que funciona, l'acumulació de bestieses per part d'aquests imbècils fins que el lector se sent tan indignat com el mateix autor. Molt bo.
Matthew Tree
( Escriptor )
Está muy bien tu artículo, Xavi.
Es lo que yo suelo llamar "periodismo militante". ¿O acaso no estamos aquí para arreglar el mundo, cada uno en la medida de sus posibilidades? Bueno, sigue así, Salut!
Darío Giménez
( Periodista )
Universitat Autònoma de Barcelona
Fac. CC Comunicació