BARÇALOFÒBIA

Fòbia és la forma sufixada del mot grec “phóbos” que significa, aversió.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix “fòbia” com a; aversió apassionada, angoixosa, (generalment de caràcter patològic) a persones, objectes, situacions i actes.

Deixant momentàniament de banda la part esmentada entre parèntesis, bona part dels barcelonistes amb qui vaig compartir la nit del partit de semifinals de la setmana passada patien de “Barçalofòbia”.

Les actituds i emocions es balancejaven entre l’angoixa després del primer gol de l’equip contrari, fins arribar a l’aversió apassionada a persones i actes quan el partit arribava a la fi.

El fotògraf de premsa ( i/o fotoperiodista ) intenta amb els mitjans al seu abast plasmar amb imatges, i si pot amb paraules, una història, una situació o un moment únic, que qui sap, si fins i tot pot arribar a ser excepcional.
I aquest era el moment que jo hagués desitjat captar, el de la “Barçaleufòria “, l’instant just en que les fesomies es transformen, els cossos es fonen abraçant-se amb suors desconegudes, els braços s’alcen, i els crits histèrics emmudeixen els repics de les campanes de l’església.

Però, quan les coses van a mal dades, aquest personatge, el fotògraf de premsa, resulta molest, és un convidat no desitjat, i fins i tot per alguns un objecte de rebuig.

Per fotografiar i escriure aquest article, vaig fer un tomb pel poble, contrastant l’ambient en un parell de locals i en els carrers propers al Cap de la Vila, confesso que no va ser gens agradable.

Els carrers deserts, ben normal. En el pub anglès més antic de la vila, res, ben buit, ni els anglesos bevien pintes amb sabor de victòria desaforada.
Tot seguit em dirigeixo a un local ben sitgetà, dels de tota la vida, i allà vaig tindre que aguantar actituds de prepotència completament inacceptables, desmesurades..i per descomptat en castellà.

La persona que em va atendre, amb uniforme de segurata, em va etzibar que com el Barça havia perdut, allà s’obriria “ cuando a mi me salga de los cojones “.

Un cop em va permetre entrar no mi vaig estar més de vint minuts, vaig veure el que hi havia que veure, es a dir res, vaig demanar la beguda inclosa en el preu d’entrada, però ni la vaig tocar. Tot i això tinc l’obligació de fer constar que aquell mateix segurata es va excusar molt educadament pel seu vocabulari i la seva actitud fora de to quan vaig marxar.

¿ La pregunta és, quina carrega “Barçalofòbica” pateixen aquells que no saben controlar-se a si mateixos davant d’un resultat advers ? De tot això fa tres mil anys ja en parlaven els grecs !

Text i foto Xavier Massip

Comentaris

M'ha agradat molt l'article, sobretot perquè parla d'una cosa poc comentada: l'efecte d'una derrota futbolística en les vides de tota mena de gent. Fascinant, la reacció del segurata, que havia deixat que la derrota li afectés el comportament a la feina.

No tinc ni idea perquè aquesta gent sempre parla castellà - potser perquè creuen que el català no és prou 'dur'?

Matthew Tree

( Escriptor )