La constitució espanyola del 1978 és filla i neta d’alguns d’aquells que varen jurar els “principios generales del movimiento” de la dictadura franquista.
Entre ells, i no cal oblidar-ho mai, el mateix monarca a les “ Cortes Españolas “ quan va ser designat pel dictador com a futur cap d’estat. Una constitució que va néixer, sota l’atenta mirada de l’estament militar addicta al regim feixista.
El que potser era acceptable l’any 1978 ara ja no ho és. L’estat espanyol sortia d’una dictadura feixista de quaranta anys d’existència nascuda d’un cop d’estat militar i una guerra civil emmirallada en les tesis de Hitler i Mussolini.
El que cal és modificar la Constitució, renovar-la, adaptar-la als nous temps, i desprendes dels tics feixistes que es van incloure en el seu temps.
Entre d’altres arguments la sentència del Tribunal Constitucional ha tingut molt en compte l’article segon “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”
I si per si de cas això no fos suficientment persuasiu, atenció a l’article vuitè ; “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional“
O sigui que ens trobem que l’intent d’actualitzar un Estatut d’autonomia redactat fa 30 anys ja no té cabuda a la Constitució espanyola. La feblesa democràtica d’Espanya ha parlat per ella mateixa.
Fins a vuit vegades han hagut de reiterar en el text la referència a la
“indisoluble unidad de España”.
Només qui té por a que la ciutadania catalana parli ha de reafirmar-se vuit cops adoptant una expressió anacrònica que declina en la força de les armes, la de l’Exèrcit espanyol, com a garant d’aquesta unitat.
Aquesta és la “democràcia” que tenim. És la que realment ens mereixem ?
Entre ells, i no cal oblidar-ho mai, el mateix monarca a les “ Cortes Españolas “ quan va ser designat pel dictador com a futur cap d’estat. Una constitució que va néixer, sota l’atenta mirada de l’estament militar addicta al regim feixista.
El que potser era acceptable l’any 1978 ara ja no ho és. L’estat espanyol sortia d’una dictadura feixista de quaranta anys d’existència nascuda d’un cop d’estat militar i una guerra civil emmirallada en les tesis de Hitler i Mussolini.
El que cal és modificar la Constitució, renovar-la, adaptar-la als nous temps, i desprendes dels tics feixistes que es van incloure en el seu temps.
Entre d’altres arguments la sentència del Tribunal Constitucional ha tingut molt en compte l’article segon “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”
I si per si de cas això no fos suficientment persuasiu, atenció a l’article vuitè ; “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional“
O sigui que ens trobem que l’intent d’actualitzar un Estatut d’autonomia redactat fa 30 anys ja no té cabuda a la Constitució espanyola. La feblesa democràtica d’Espanya ha parlat per ella mateixa.
Fins a vuit vegades han hagut de reiterar en el text la referència a la
“indisoluble unidad de España”.
Només qui té por a que la ciutadania catalana parli ha de reafirmar-se vuit cops adoptant una expressió anacrònica que declina en la força de les armes, la de l’Exèrcit espanyol, com a garant d’aquesta unitat.
Aquesta és la “democràcia” que tenim. És la que realment ens mereixem ?